Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

Esperança

Imatge
Què és l'esperança? Fins i tot el condemnat, que no res li queda, te l'esperança ficada en la mirada mentre la injecció letal, la soga que li estreny el coll, les bales que li travessen el pit, la guillotina que li talla el coll... li pren la vida. Què fàcil és destruir mentre s'espera el miracle. Per què confiem en l'esperança? L'esperança no és més que un lluent esquer en el que quedem atrapats com el peix enlluernat per l'ham del pescador. No és més que fum que emana de l'opi, un placebo que anul·la voluntats mentre el pescador, el lladre; sense fe, sense caritat, sense pietat, sense esperança... pren el que vol. El pescador, impassible al dolor dels humans, somriu complagut en les aigües tèrboles de l'esperança. Aviat li arribarà l'hora d'emplenar-se les butxaques d'or i enviar a la mort els esperançats. El poder no és més que el joc que domina per damunt de tot les esperances dels innocents. Els  humans haurien de renunciar a l'esper…

Fills de l'lba

Imatge

Atrapat sota la runa

Atrapat sota la runa
«Ui! Ai! Ai! No puc respirar, m'ofego, m'ofego, redéu quin mal que em fa la cama!» La tinc trencada, segur que la tinc trencada. Quina putada. Andreu, però que collons ha passat! Però que ha passat Déu meu! A veure si em poso així, potser no em farà tant mal. «Ai! Ai! Ai! La mare que ho va parir tot». No, no et moguis Andreu que és pitjor encara em fa més mal. No, no, no estic somiant, això que palpo és runa, cony! «Ai! Ai! Ai! Uf quina fiblada», calmat i no desesperis. Em fa mal el cap, em raja sang, dec tenir un trau. A veure, pensa, pensa en calma. Que cony ha passat? No hi veig una merda, estic rodejat de runa. S’ha ensorrat la casa, segur que s’ha ensorrat la casa. Tinc fred, tinc fred, tinc fred… Calmat i escolta Andreu, escolta, què és aquest soroll? Aigua, sí, sí, aigua, sento rajar aigua.  Palpo una pedra, si, si és una pedra i si l’arrossego i me la posa a l’esquena?. A veure si… «Ai, Ai, Ai! Cabró, fill de puta…» No, no, no em puc bellugar de cap…

Un conte de tardor

Imatge

Gelosia

Cremor de la gelosia
A l'alba, l'ombra d'un ésser indefinit es perfila en l'horitzó de la mediterrània. Era la silueta d'una desferra que es movia a empentes i rodolons.
           —És humana aquella figura estranya vora el llindar del mar?
          El contrallum de l'est que inundava la mar falsejava la identificació.
          —Sí, ara es veu més bé, és un home que camina capcot, és estrany, oi?
         Era el perfil d'un home que es movia sense una direcció clara, els cabells llargs i esbullats segueixen els capricis de la marinada. De sobte s'ha parat i mira la llum rogenca de la sortida de sol.           Torna a bellugar-se per l'arena i trepitja tentinejant la sorra humida de la platja de la Vila Olímpica. Les petjades marquen una cursa oscil·lant prop de l'aigua on les àcrates onades esborren el rastre perceptible del seu pas.
         —Mira! Ara bufa més fort el vent que ve de mar i la irisada superfície aquosa és més viva.
        Se'l v…

El tram que trena

Imatge

Un conte seriós

Imatge

Separeu-vos d'una vegada!!!

Imatge

Només un somni

Imatge
Avui m'he llevat d'hora, he tornat, amb el magí, a l'adolescència. Xino-xano camino, de nou, cap a l'afrau que s'enfonsa en el passat. Un temps on la quitxalla descobríem el món que ens envoltava i el cor ens bategava fort; un espai on respiràvem la felicitat de la innocència; un lloc on l'aire arrossegava l'olor immaculada del bosc.

Tanco els ulls i encara escolto la remor del vent entre les branques de l'arbreda; sento en la pell la piuladissa jovial de les aus; oloro l'humit gorgoll de l'aigua en les séquies que desassedega l'horta; m'envaeix aquella fressa de 
la vida vora del riu. Tanco els ulls i puc escoltar el xiuxiueig de la claca i  l'esclafí de riure de la jovenalla amb els jocs. Quins temps aquells! Era el sorollós dringar dels picarols que curullaven l'atmosfera de xerinola contagiosa. He de posar ordre al cap, a mitja drecera, m'assec en un roc que treu el nas vora la via. Les imatges se m'agombolen, tornen f…

La revolució dels avis

Imatge

Tot un joc

Imatge
Esvair-se en l'univers de l'espaitemps i deixar pocs vestigis del pas pel món sembla ser la raó final de la vida. Començar de nou en la primigènia d'un ordre diferent sembla ser el resultat final de les civilitzacions. Una evolució constant d'avançar i retrocedir, un moviment perpetu, com les onades de l'oceà que avancen pas a pas per conquerir la terra, cap a un destí que se'ns escapa a l'enteniment on la vida és conseqüència de la matèria si les condicions són favorables.