Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

LA GRANOTA I L'ESCORPÍ

La granota i l'escorpí
Un escorpí que volia travessar un riu, li va dir a una granota: —Portem a la teva esquena. —Que et porti a la meva esquena! Si et porto a la meva esquena, em picaràs. —No siguis cap de tronxo. No veus que si et pico, ens ofegarem tots dos. Tanmateix l'escorpí va ser tan persuasiu que la granota va acceptar. El va carregar sobre l'esquena i van començar la travessia. Arribats a la meitat del riu, de sobte, l'escorpí la va picar i mentre s'ofegaven la granota li va dir: —Per què ho has fet? —No ho he pogut evitar —li contestà—. És la meva naturalesa.
És més que previsible el comportament d'un Estat constituït per una casta d'inamovibles senyors de la guerra. Acostumats a saquejar els pobles de la Mediterrània pel botí, la democràcia els entra per una orella i els surt per l'altra. Els sona com una mosca collonera. Ni l'Europa en la seva evolució cap a l'extrema dreta dels banquers, ni l'Amèrica xovinista de les bombolles de l…

res no queda

Res no queda
Res no ens queda quan la llibertat, arrabassada per la força dels trets, és abatuda pel poder  comprat, pel món obscur dels diners sostrets.
Esperar quan l'esperança és morta. Quan les paraules es perden al buit d'un món sinistre. Esperar la porta entreoberta d'allò que és just.
Sobren paraules i calen els fets quan la justícia té les mans corruptes. Cal arrancar portes als exabruptes
Cal esclatar en un crit salvatge Cal omplir el vent d'un missatge La democràcia, l'engany pels beneits

a.feliu

Los Inmortales Muertos

Imatge
Los Inmortales muertos
Nunca se sabe quién nos da la mano hermano. Quizás, entre las sombras de la noche, un fantasma del pasado te viene a ver. Algunos inmortales se pasean alegremente entre los humanos, nos miran con ojos siniestros desde sus monturas, espada en mano. Nos obligan a leer su nombre en cada esquina cuando, perdidos en el sueño libertario, buscamos una famosa calle en los arrabales para calmar las ansias del amor. Esos seres mediocres que firmaban sentencias de muerte i daban órdenes a diestro y siniestro a pobres diablos. Esa carne de cañón que dejaba la piel entre los romeros de las sierras, eso sí, con la bendición del altísimo sinvergüenza hijo de puta. Pérfidos personajes que jugaban con el gas mostaza en el Rif, son alabados i/u odiados por sus obras fantasmales. Muchos de ellos gozan de un lugar privilegiado en los altares de la historia y en los libros de los santos. Comparten el poder del bien y del mal como auténticos dioses del olimpo. Ojo a quien das la mano …

NO RES PERSONAL

Imatge

Ball de diables: Oligarquia versus democràcia

Imatge
Si algú, en la seva bondadosa i infantil innocència, havia pensat que l'imperi dels imperis menyspreable  era una democràcia, va molt errat. Espanya és una OLIGARQUIA. Cal que us entri al cap i deixeu de somiar amb la innocència dels infants! És, com deia, una oligarquia ben estructurada d'una eficàcia letal. Val allò de: "atao y bien atao" mai tan clar i profètic. És un sistema social en què tot el poder recau de manera efectiva en un segment petit de la societat. Els més poderosos en virtut de la riquesa, la posició familiar i el poder militar són qui manen. Una organització queha sabut enganyar amb la màscara del xai a la població confiada i desitjosa de respirar. Es podria dir també que ha sabut ensarronar a l'Europa de les "democràcies" massa sospitoses de no ser-ho. Tanmateix, no res de més lluny, els d'Europa són massa espavilats per ser engalipats amb els toros i la pandereta. Europa no en té res d'innocent; encara cuegen, força actius…

el silenci del bosc

Imatge

Esperança

Imatge
Què és l'esperança?
Fins i tot el condemnat, que no res li queda, te l'esperança en la mirada quan la injecció letal, la soga al coll, les bales que li travessen el pit, la guillotina que li talla el coll... li pren la vida. Què fàcil és exterminar quan el fuetejat espera un miracle. N'és la fe que ens dóna esperança, que ens destrueix? Per què confiem en l'esperança? L'esperança no és més que un lluent esquer en el que quedem atrapats com el peix en l'ham del pescador. No és més que el fum de l'opi, un placebo que anul·la voluntats per actuar, per revelar-se mentre el pescador, el lladre; sense fe, sense caritat, sense pietat, sense esperança... pren el que vol. El pescador, impassible al dolor dels humans, somriu complagut en les aigües tèrboles de l'esperança. Aviat li arribarà l'hora d'emplenar-se les butxaques i enviar a la mort els esperançats. El poder no és més que el joc que domina, per damunt de tot, la fe i les esperances dels innocent…

Fills de l'lba

Imatge

Atrapat sota la runa

Atrapat sota la runa
«Ui! Ai! Ai! No puc respirar, m'ofego, m'ofego, redéu quin mal que em fa la cama!» La tinc trencada, segur que la tinc trencada. Quina putada. Andreu, però que collons ha passat! Però que ha passat Déu meu! A veure si em poso així, potser no em farà tant mal. «Ai! Ai! Ai! La mare que ho va parir tot». No, no et moguis Andreu que és pitjor encara em fa més mal. No, no, no estic somiant, això que palpo és runa, cony! «Ai! Ai! Ai! Uf quina fiblada», calmat i no desesperis. Em fa mal el cap, em raja sang, dec tenir un trau. A veure, pensa, pensa en calma. Que cony ha passat? No hi veig una merda, estic rodejat de runa. S’ha ensorrat la casa, segur que s’ha ensorrat la casa. Tinc fred, tinc fred, tinc fred… Calmat i escolta Andreu, escolta, què és aquest soroll? Aigua, sí, sí, aigua, sento rajar aigua.  Palpo una pedra, si, si és una pedra i si l’arrossego i me la posa a l’esquena?. A veure si… «Ai, Ai, Ai! Cabró, fill de puta…» No, no, no em puc bellugar de cap…

Un conte de tardor

Imatge

Gelosia

Cremor de la gelosia
A l'alba, l'ombra d'un ésser indefinit es perfila en l'horitzó de la mediterrània. Era la silueta d'una desferra que es movia a empentes i rodolons.
           —És humana aquella figura estranya vora el llindar del mar?
          El contrallum de l'est que inundava la mar falsejava la identificació.
          —Sí, ara es veu més bé, és un home que camina capcot, és estrany, oi?
         Era el perfil d'un home que es movia sense una direcció clara, els cabells llargs i esbullats segueixen els capricis de la marinada. De sobte s'ha parat i mira la llum rogenca de la sortida de sol.           Torna a bellugar-se per l'arena i trepitja tentinejant la sorra humida de la platja de la Vila Olímpica. Les petjades marquen una cursa oscil·lant prop de l'aigua on les àcrates onades esborren el rastre perceptible del seu pas.
         —Mira! Ara bufa més fort el vent que ve de mar i la irisada superfície aquosa és més viva.
        Se'l v…

El tram que trena

Imatge

Un conte seriós

Imatge

Benaurats mansuets, parleu!

Imatge

Només un somni

Imatge
Avui m'he llevat d'hora, he tornat, amb el magí, a l'adolescència. Xino-xano camino, de nou, cap a l'afrau que s'enfonsa en el passat. Un temps on la quitxalla descobríem el món que ens envoltava i el cor ens bategava fort; un espai on respiràvem la felicitat de la innocència; un lloc on l'aire arrossegava l'olor immaculada del bosc.

Tanco els ulls i encara escolto la remor del vent entre les branques de l'arbreda; sento en la pell la piuladissa jovial de les aus; oloro l'humit gorgoll de l'aigua en les séquies que desassedega l'horta; m'envaeix aquella fressa de 
la vida vora del riu. Tanco els ulls i puc escoltar el xiuxiueig de la claca i  l'esclafí de riure de la jovenalla amb els jocs. Quins temps aquells! Era el sorollós dringar dels picarols que curullaven l'atmosfera de xerinola contagiosa. He de posar ordre al cap, a mitja drecera, m'assec en un roc que treu el nas vora la via. Les imatges se m'agombolen, tornen f…

La revolució dels avis

Imatge

Tot un joc

Imatge
Esvair-se en l'univers de l'espaitemps i deixar pocs vestigis del pas pel món sembla ser la raó final de la vida. Començar de nou en la primigènia d'un ordre diferent sembla ser el resultat final de les civilitzacions. Una evolució constant d'avançar i retrocedir, un moviment perpetu, com les onades de l'oceà que avancen pas a pas per conquerir la terra, cap a un destí que se'ns escapa a l'enteniment on la vida és conseqüència de la matèria si les condicions són favorables.