Que
bo seria un món sense esperança, sense fe, sense Déus. Un món sense especuladors,
sense lladres, on cada persona, per pròpia voluntat, es dediqués a allò que sap fer millor buscant la
perfecció en la creació.
Malgrat
tot, no som pedres insensibles, rocs que res esperen. Hi ha una part de nosaltres,
un part incrustada en l'adn, en l'essència primitiva, en la feréstega animalitat
humana on s'amaga l'esperança. Som confiats, confiem en la misericòrdia del que
té el dit en el gallet. En lloc de rebel·lar-nos i morir matant esperem el tret
de gràcia.
Accions,
respostes, sense sentit en un ésser privilegiat, un ésser evolucionat que vol allunyar-se
de l'ancestral primigènia de la selva. Necessitem creure, som animals perduts
en un planeta perdut en un univers estrany i ple d'incògnites on la por sempre guanya,
on la por és l'aliat incondicional del lladre.
Què
queda doncs? Quin és el camí si no podem renunciar als Déus? No hi ha resposta,
seguirem immersos en els somnis d'un món de pau i deixarem que els lladres ens robin
l'ànima. Seguirem amb l'esperança de despertar en un altre món fins que, amb
els ulls oberts, descobrim que som capaços de viure sense esperança. Cal
dosificar els sentiments per no ser engolats pels traficants d'esclaus.
»La
llibertat és nostra, que ningú ens la robi».
