Cataractes dels orbs
Mireu com vibra, mort i vida,
entre la besllum del rogenc ocàs
A poc a poc, a l'horitzó...
Avança la boira grisa que espera la
paraula a plena mar
La raó és clara,
ho és com ho és l'embat de la
marinada que duu la llibertat.
Rau en les ment, es mou per l'escorça
d'un món caduc, aliè.
Malgrat
que han rebentat l'ull, tot i l'ull cluc
per l'esfera
negra d'un tret mal engiponat,
dansa
viva entre la pols que la vol soterrada.
La raó de l'esclau és clara.
Avança segura per les senderes,
entre la fam dels deserts.
Entre els llaüts atapeïts, entre
les ones d'un vent atziac.
Les amargues paraules en la gola,
restes d'una rebel·lia,
rebenten,
com mai, en la forja de les paüres
Navega per
mar, entre els crits dels ofegats.
La raó de l'esclau és l'estel del
nord
que rau en l'orbe d'un temps
caduc. Caminarà per senderes
de filferros de pues, d'arenes traïdores
amb pas segur.
Ni l'oceà de la nit, ni la mar
brava, ni la set calmada
detindrà l'allau. Res no els
queda, res no els espera,
tanmateix
mai deixaran de caminar.
Els
mou la fe.
Una fe
errada en un deu aliè
a.feliu 10/02/2018