Regressió

L'esper

Que bo seria un món sense esperança, sense fe, sense Déus. Un món sense especuladors, sense lladres, on cada persona, per pròpia voluntat,  es dediqués a allò que sap fer millor buscant la perfecció en la creació.

Malgrat tot, no som pedres insensibles, rocs que res esperen. Hi ha una part de nosaltres, un part incrustada en l'adn, en l'essència primitiva, en la feréstega animalitat humana on s'amaga l'esperança. Som confiats, confiem en la misericòrdia del que té el dit en el gallet. En lloc de rebel·lar-nos i morir matant esperem el tret de gràcia.

Accions, respostes, sense sentit en un ésser privilegiat, un ésser evolucionat que vol allunyar-se de l'ancestral primigènia de la selva. Necessitem creure, som animals perduts en un planeta perdut en un univers estrany i ple d'incògnites on la por sempre guanya, on la por és l'aliat incondicional del lladre.

Què queda doncs? Quin és el camí si no podem renunciar als Déus? No hi ha resposta, seguirem immersos en els somnis d'un món de pau i deixarem que els lladres ens robin l'ànima. Seguirem amb l'esperança de despertar en un altre món fins que, amb els ulls oberts, descobrim que som capaços de viure sense esperança. Cal dosificar els sentiments per no ser engolats pels traficants d'esclaus.

»La llibertat és nostra, que ningú ens la robi».

Ànima

Cataractes dels orbs

            Cataractes dels orbs

Mireu com vibra, mort i vida, entre la besllum del rogenc ocàs

A poc  a poc, a l'horitzó...

Avança la boira grisa que espera la paraula a plena mar

La raó és clara,

ho és com ho és l'embat de la marinada que duu la llibertat.

Rau en les ment, es mou per l'escorça d'un món caduc, aliè.

Malgrat que han rebentat l'ull, tot i l'ull cluc

per l'esfera negra d'un tret mal engiponat,

dansa viva entre la pols que la vol soterrada.

La raó de l'esclau és clara.

Avança segura per les senderes, entre la fam dels deserts.

Entre els llaüts atapeïts, entre les ones d'un vent atziac.  

Les amargues paraules en la gola, restes d'una rebel·lia,

rebenten, com mai, en la forja de les paüres

Navega per mar, entre els crits dels ofegats.

La raó de l'esclau és l'estel del nord

que rau en l'orbe d'un temps caduc. Caminarà per senderes

de filferros de pues, d'arenes traïdores amb pas segur.

Ni l'oceà de la nit, ni la mar brava, ni la set calmada

detindrà l'allau. Res no els queda, res no els espera,

tanmateix mai deixaran de caminar.

                                               Els mou la fe.

Una fe errada en un deu aliè

                                                     a.feliu 10/02/2018

LA GRANOTA I L'ESCORPÍ

La granota i l'escorpí

Un escorpí que volia travessar un riu, li va dir a una granota:

—Portem a la teva esquena.

—Que et porti a la meva esquena! Si et porto a la meva esquena, em picaràs.

—No siguis cap de tronxo. No veus que si et pico, ens ofegarem tots dos.

Tanmateix l'escorpí va ser tan persuasiu que la granota va acceptar. El va carregar sobre l'esquena i van començar la travessia. Arribats a la meitat del riu, de sobte, l'escorpí la va picar i mentre s'ofegaven la granota li va dir:

—Per què ho has fet?

—No ho he pogut evitar —li contestà—. És la meva naturalesa.

És més que previsible el comportament d'un Estat constituït per una casta d'inamovibles senyors de la guerra. Acostumats a saquejar els pobles de la Mediterrània pel botí, la democràcia els entra per una orella i els surt per l'altra. Els sona com una mosca collonera.

Ni l'Europa en la seva evolució cap a l'extrema dreta dels banquers, ni l'Amèrica xovinista de les bombolles de l'avarícia que esclaten arreu, ni la Xina comunista que té la gent esclafada sota la bota roja, ni la Rússia dels Gulags, ni Déu els farà canviar de parer.

Condicionats biològicament i socialment per segles de permanència al cim, dominen les senderes del determinisme. Estan incapacitats per negociar i formalitzar cap acord per arribar a l'altra riba de les crisis, sans i estalvis.

És un estat determinista, porten en l'ADN, com l'escorpí, clavar l'agulló del verí, malgrat que el futur predeterminat és acabar ofegats al riu. No hi poden fer res, són així, són l'escorpí.

El tret

El tret

Res no ens queda quan la llibertat,

arrabassada per la força dels trets,

és abatuda pel poder  comprat,

pel món obscur dels diners sostrets.

Esperar quan l'esperança és morta.

Quan les paraules es perden al buit

d'un món sinistre. Esperar la porta

entreoberta d'allò que és just.

Sobren paraules i calen els fets

quan la justícia té les mans corruptes.

Cal arrancar portes als exabruptes

Cal esclatar en un crit salvatge

Cal omplir el vent d'un missatge

La democràcia, l'engany pels beneits

a.feliu