Entrades

Ball de diables: Oligarquia versus democràcia

Imatge
Si algú, en la seva bondadosa i infantil innocència, havia pensat que l'imperi dels imperis menyspreable  era una democràcia, va molt errat. Espanya és una OLIGARQUIA. Cal que us entri al cap i deixeu de somiar amb la innocència dels infants! És, com deia, una oligarquia ben estructurada d'una eficàcia letal. Val allò de: "atao y bien atao" mai tan clar i profètic. És un sistema social en què tot el poder recau de manera efectiva en un segment petit de la societat. Els més poderosos en virtut de la riquesa, la posició familiar i el poder militar són qui manen. Una organització queha sabut enganyar amb la màscara del xai a la població confiada i desitjosa de respirar. Es podria dir també que ha sabut ensarronar a l'Europa de les "democràcies" massa sospitoses de no ser-ho. Tanmateix, no res de més lluny, els d'Europa són massa espavilats per ser engalipats amb els toros i la pandereta. Europa no en té res d'innocent; encara cuegen, força actius…

el silenci del bosc

Imatge

Esperança

Imatge
Què és l'esperança?
Fins i tot el condemnat, que no res li queda, te l'esperança en la mirada quan la injecció letal, la soga al coll, les bales que li travessen el pit, la guillotina que li talla el coll... li pren la vida. Què fàcil és exterminar quan el fuetejat espera un miracle. N'és la fe que ens dóna esperança, que ens destrueix? Per què confiem en l'esperança? L'esperança no és més que un lluent esquer en el que quedem atrapats com el peix en l'ham del pescador. No és més que el fum de l'opi, un placebo que anul·la voluntats per actuar, per revelar-se mentre el pescador, el lladre; sense fe, sense caritat, sense pietat, sense esperança... pren el que vol. El pescador, impassible al dolor dels humans, somriu complagut en les aigües tèrboles de l'esperança. Aviat li arribarà l'hora d'emplenar-se les butxaques i enviar a la mort els esperançats. El poder no és més que el joc que domina, per damunt de tot, la fe i les esperances dels innocent…

Fills de l'lba

Imatge

Atrapat sota la runa

Atrapat sota la runa
«Ui! Ai! Ai! No puc respirar, m'ofego, m'ofego, redéu quin mal que em fa la cama!» La tinc trencada, segur que la tinc trencada. Quina putada. Andreu, però que collons ha passat! Però que ha passat Déu meu! A veure si em poso així, potser no em farà tant mal. «Ai! Ai! Ai! La mare que ho va parir tot». No, no et moguis Andreu que és pitjor encara em fa més mal. No, no, no estic somiant, això que palpo és runa, cony! «Ai! Ai! Ai! Uf quina fiblada», calmat i no desesperis. Em fa mal el cap, em raja sang, dec tenir un trau. A veure, pensa, pensa en calma. Que cony ha passat? No hi veig una merda, estic rodejat de runa. S’ha ensorrat la casa, segur que s’ha ensorrat la casa. Tinc fred, tinc fred, tinc fred… Calmat i escolta Andreu, escolta, què és aquest soroll? Aigua, sí, sí, aigua, sento rajar aigua.  Palpo una pedra, si, si és una pedra i si l’arrossego i me la posa a l’esquena?. A veure si… «Ai, Ai, Ai! Cabró, fill de puta…» No, no, no em puc bellugar de cap…

Un conte de tardor

Imatge