Gelosia


Cremor de la gelosia
A l'alba, l'ombra d'un ésser indefinit es perfila en l'horitzó de la mediterrània. Era la silueta d'una desferra que es movia a empentes i rodolons.
           —És humana aquella figura estranya vora el llindar del mar?
          El contrallum de l'est que inundava la mar falsejava la identificació.
          —Sí, ara es veu més bé, és un home que camina capcot, és estrany, oi?
         Era el perfil d'un home que es movia sense una direcció clara, els cabells llargs i esbullats segueixen els capricis de la marinada. De sobte s'ha parat i mira la llum rogenca de la sortida de sol.           Torna a bellugar-se per l'arena i trepitja tentinejant la sorra humida de la platja de la Vila Olímpica. Les petjades marquen una cursa oscil·lant prop de l'aigua on les àcrates onades esborren el rastre perceptible del seu pas.
         —Mira! Ara bufa més fort el vent que ve de mar i la irisada superfície aquosa és més viva.
        Se'l veia lluitar en contra del vent, s'inclinava cap endavant per mantenir l'equilibri. El disc solar guanya altura per mostra el reflex llampant de l'avinguda Icària. Tot un batibull d'edificacions, torres de cristall i gratacels de marbre en una cursa vers les altures per saludar l'aurora altra vegada.
        El dia avançava i a hores d'ara ja si veia clar,
        —Sí..., sí, és un home de cabells negres i rostre crispat, ple d'una marmòria pal·lidesa que mira el mar amb les dents serrades.
        —Fixa't, té un somriure viperí que deixa veure la lluor d'unes dents blanques, els ulls foscos els té enrogits i mostren l'esguard d'una persona guillada.
        —Mira! Va amb els peus nus i s'apropava sovint a l'aigua.
        De cop i volta s'ha aturat i decidit entrava dins l'aigua. Era com si un impuls irresistible l'arrossegues cap a l'abisme fosc del mar. Apartava pesadament l'aigua amb les cames fins que li va arribar a la cintura.
        —Potser és la fredor que l'ha aturat d'avançar. Fitxat! Obre els braços com si volgués abastar la immensitat de l'horitzó.
         A poc a poc, amb lentitud controlada es va girar per contemplar la ciutat. Va moure els llavis remugant imprecacions inintel·ligibles mentre tornava de pressa cap al sorral daurat. Malgrat que els pantalons molls se li arrapen a les cames i li frenen la marxa frisava per arribar als sorrals.
         —Guaita! Porta una americana grisa mig esparracada i el coll de la camisa obert amb els botons arrancats d'una estrebada.
         Hi havia una calma tensa en l’atmosfera, tan sols trencada pels crits esquerdats d'una gavina que volava ran la mar. L'ocell solitari es movia perdut dins la brisa humida buscant qui sap què, potser un àpat esquiu, potser, com l’home, buscava l’amor extraviat que li feria el cor. Un dolor intens, un punyal clavat al pit el burxava, li oprimia els pulmons i no el deixava respirar. Li faltava l'aire a l'home que obria la boca com aquell peix fora de l'aigua, alenava un cop i un altre buscant l'oxigen per acabar rendit a l'evidència i sense esma de fer res.
          Desfet, desvalgut... va cridar:
          —No, no i mil cops no, no ho vull acceptar. Com pot ser que l’amor un dia també s’acaba? La mala bèstia m'ha deixat el cor trencat.
          L'afer li havia deixat un buit dins l'ànima que s'emplenava amb l’ofec de la rancúnia i una veu li sorgia de les entranyes:
          «Venjança, venjança...».
          L'odi era el que ara il·luminava l'esguard amenaçador d'un ésser destrossat... No hi podia fer res per lluitar en contra d’aquells mals pensaments, només era un home. Un ser humà fràgil, turmentat i imprevisible. Un ésser dominat per la por ancestral amagada. Una por incrustada dins del cap que pul·lula per entre les neurones per brollar de cop i esgarrapar la consciència. Una por que crema, com una teia, l'agonia de viure un mal son. Una por que hom porta gravada en el subconscient i que manté l'alerta per un futur incontrolable.
          Del més fons de l'ànima, però, una veu li demana calma, seny per afrontar la situació. Calia repensar per evitar deixar-se arrossegar per la passió.
          El batibull de pensaments el feien anar de capgirell; ara caminava nerviós, amb pressa per anar qui sap a on, ara més apaivagat com qui busca una referència en l'espai per o errar el camí. De cop i volta, un riure sardònic es va perdre dins la brisa salobre.
          —Que faré sense ella —va remugar.
         El cap li ballava i l’aire se li feia irrespirable, calia prendre una decisió i amb la veu trencada va cridar al vent
          —La mataré! L'agarraré pel coll i l'ofegaré amb les meves pròpies mans mentre li robo un últim bes. Sí, per Déu, la mataré!
          Sense voluntat premia el punys i les ungles se li clavaven a la pell, necessitava sentir el plaer del dolor, volia fer-se mal, lesionar-se i que la sang li brolles de les ferides per sentir-se viu.          Demanava a crits exterioritzar el dolor que el mortificava, potser amb les ferides acabaria el dolor del pit i tornaria la pau. El cap li rodava, sentia nàusees, havia de vomitar aquell dolor i li van venir basques, però només va treure l'amargor de la fel i va exclamar:
          —L'estimo amb deliri, l'estimo massa per fer-li mal.
          Aquell ésser era una ànima en pena que en el silenci de l'alba de la ciutat es desplaçava per la riba moguda i plena de la remor de les ones que no escoltava.
          Un silenci, preludi d'un altre dia calorós d'estiu, on el brogit de la ciutat pujava de to a mesura que el dia avançava. La ciutat despertava de nou, l'ensopida fera tornava a la vida amb la llum. El dia resplendent omplia els carrers de la ciutat del caos. Gent, automòbils, motos, ciclistes, canalla… tot tornava a la vida. El frenesí imparable de la ciutat que, com un monstre que havia estat anestesiat, tornava i tot queda submergit en el caos del transit.
          En Joan Vilamala anava amb el cap cot, cavil·lava distret i movia els llavis sense emetre cap so. Potser era una forma involuntària de reforçar el que li ballava pel cap. Estava decaigut, trist amb els ulls plorosos, havia de prendre una decisió difícil, necessitava valorar totes les conseqüències que l'afectava a ell i a la seva estimada.
           —Natàlia, dolça Natàlia per què m'has traït —va declarar amb el cor glaçat.
          Va parar de caminar per contemplar com el sol avançava amb els rajos daurats mentre les onades esborraven de nou les petjades.
          —Ha estat culpa meva, no he sabut fer-la feliç. La puta feina no m'ha deixat estar per ella com es mereixia. Tot ha estat culpa meva. Ho sé! —pensava en veu alta.
          —Encara que enyoraré el seu cos nu i la seva mirada quan fèiem l'amor. No puc tornar amb ella. Estic massa dolgut i potser esclataria en un atac de gelosia i l'hi alçaria la mà. No sóc d'aquesta mena jo, vull deixar-la volar com aquella gavina que es mou per damunt la mar.
          Va sospirar profundament l'aire salobre de la brisa oceànica. Recolliria les maletes que ja havia preparat, li deixaria un missatge, quatre ratlles per dir-li adéu i fugir lluny d'aquell amor que li costaria oblidar.
          El soroll de les sirenes de la policia que baixava rabent per l'avinguda Icària vers el mar superava el brogit de la ciutat indiferent al dolor.
                                                                                                                                                                       afeliu 03/05/2017

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Només un somni

Tot un joc

La bèstia no és morta