Només un somni

Avui m'he llevat d'hora, he tornat, amb el magí, a l'adolescència. Xino-xano camino, de nou, cap a l'afrau que s'enfonsa en el passat. Un temps on la quitxalla descobríem el món que ens envoltava i el cor ens bategava fort; un espai on respiràvem la felicitat de la innocència; un lloc on l'aire arrossegava l'olor immaculada del bosc.

Tanco els ulls i encara escolto la remor del vent entre les branques de l'arbreda; sento en la pell la piuladissa jovial de les aus; oloro l'humit gorgoll de l'aigua en les séquies que desassedega l'horta; m'envaeix aquella fressa de 
la vida vora del riu. Tanco els ulls i puc escoltar el xiuxiueig de la claca i  l'esclafí de riure de la jovenalla amb els jocs. Quins temps aquells! Era el sorollós dringar dels picarols que curullaven l'atmosfera de xerinola contagiosa.
He de posar ordre al cap, a mitja drecera, m'assec en un roc que treu el nas vora la via. Les imatges se m'agombolen, tornen fresques a la vida com l'espectre d'un passat joiós i  que ara, a la tardor del temps, reneix com la lluor de la primavera, com l'esclat de les flors al sol. Vull recordar uns moments en els quals el món era nostre. Dies d'harmonia amb la verdor dels camps i les ruixades d'abril que ens donava vida.
Camino pas a pas. Vés! Sense pressa. Hi vaig només amb la solitud del pensament. Vull assaborir cada racó, cada pedra, cada paraula. He gaudit de la fresca humitat de la rosada, de la remor del riu, del vent lleuger que feia balandrejar els cimalls dels pollancres. Ho he recordat i en essència tot és el mateix. Bé quasi tot, val a dir que el temps ha passat massa ràpid. Hi ha coses noves i altres que no trobo: la força d'aquell paisatge antic no hi és; els colors vius de la natura verge s'han diluït entre una pàtina bruna; el viarany feréstec que s'enfilava cuetejant pels vessants de la serra, ja no és el mateix.
Passejo per una pista forestal, on els vehicles tot terreny circulen a una velocitat que fa fredor i, amb el pas rodat, aixequen la pols del camí. Les bardisses i les fulles dels arbres de la voravia estan coberts d'una llorda capa de terra fosca. Les ribes han perdut el color del passat. És un altre temps, no hi ha cap dubte. Malgrat tot, no deixo de somiar i en arribar a la font nova on l'aigua ix de la pedra viva, descanso sota l'ombra dels bedolls amb el món candorós de la joventut passada.

Sí... Faig memòria mentre em deixo portar per xipolleig de l'aigua que surt del broc, aigua que s'estavella a la pedra i omple el racó d'una alegre melodia. Els escatxics àcrates que m'arriben fins als peus refresquen l'aire ple d'humitat. Sí... Aquest és un bon lloc per pensar i gaudir alhora de la natura en un dia calorós d'estiu. Noto que la xafogor em deixa baldat i, em recolzo inconscient en un banc de fusta, deixo volar la imaginació per tornar al congost recargolat. Vull tornar amb la fantasia dels records a l'afrau que s'allunya en el buit del pensament i que com l'aigua del riu llisca suau entre la roca polida. Aigua del temps, rellotge del temps que s'esmuny riu avall per no tornar mai més. Sí... Una època que no torna, però que es manté viva en nosaltres. Una època que gaudim amb el record, amb l'alè a flor de pell, amb l'olor d'un altre temps.  

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Tot un joc

La bèstia no és morta