Claudia per sempre més

Quan penso que d'ella només em resta el record, me'n faig creus. Tot i això, crec que res que passa es perd per sempre més, queda dins de l'univers. Què és la vida i la mort sinó la memòria submergida en l'espai temps? Que no formem part d'aquest cosmos tots plegats? No som sinó pols d'estrelles: matèria i energia d'un infinit que se'ns escapa a l'enteniment.
Des que tinc ús de raó, havia viscut en un de tants edificis plens de gent de mirada indiferent en els quals pul·lulaven com autòmats, sense ànima, dins l'atmosfera emboirada d'aquell raval gris, brut i farcit de finestres, on el veïnat en l'obrir-les només veia finestres. Sí, aquell era un barri vell, dels que acostuma a haver-hi en totes les ciutats del món. No obstant això, m'hi trobava bé, cada matí baixava a buscar el pa a la fleca de la cantonada, hi anava joiós, podia tornar a veure la Clàudia, la noia de la pastissera. Era per mi, enmig de la grisor d'aquell món, com veure altre cop la llum del sol que m'abrusava el cor. Tanmateix no passava d'aquí, sóc tímid i no trobava el camí per avançar en la relació. Davant d'ella em quedava paralitzar, els fogots em deixaven les galtes com un pebrot, embadocat escoltava les rialles de complicitat dels parroquians. No cal dir que el barri n'anava ple. Voltava per casa capmoix i la mare amoïnada em preguntava sovint:
─Manel, que no et trobes bé?  
Era un patiment tot plegat, fins que un dia vaig fugir. Sí, vaig fugir com un covard ho reconec. No podia més i vaig anar a raure a un pis compartit amb companys de feina.
Vés el que són les coses. Un cap de setmana vaig anar de marxa amb els amics que m'arrossegaven arreu (no sóc pas de sortir ni de la gresca, jo) era una festa privada que algú havia organitzat. Ensopit m'estava en un racó sense badar boca, havia begut cosa que no faig mai, però era dissabte, que caram! El cas és que a mitja festa va venir més gent, de cop i volta el cor em va fer un sotrac, pensava que m'havia sortit del pit, el meu amor secret estava allí. Capsigrany de mi, em vaig quedar palplantat enmig de la sala com un estaquirot i fins que ella no em va saludar no vaig reaccionar. Després del primer ensurt vaig començar a parlar de coses banals, però es feia insostenible una conversa amb la disbauxa de sorolls, així que vam fer via pels topants. Fora, sota la llum diàfana de la lluna vaig vèncer la timidesa i li vaig dir que l'estimava. Va ser un alliberament tot plegat, el cas és que em vaig quedar bocabadat quan ella em va dir que també m'estimava. No us podeu imaginar la joia, estava foll d'alegria, ens vam besar i abraçar i junts vam fer cap al raval brut i gris de la infantesa.         
No va passar gaire temps que vam anar a viure junts, una atmosfera de felicitat irracional m'omplia l'ànima, però malauradament no va durar. La Clàudia va emmalaltir i després d'una operació quirúrgica va morir. Em vaig quedar desfet, no dormia, no menjava, era un fantasma que caminava pels racons d'una llar buida. Commocionat, tot me la recordava, el mirall del bany em reflectia la seva imatge dins la ment... El dolor era tan feixuc que no podia ni respirar.

És cert que el temps ho cura tot, vaig recuperar el seny. Tot i això, m'ha quedat una intuïció ─alguns en dirien fe─ l'esperança en tot cas, que no havia desaparegut sinó que estava dins d'aquell espai temps esperant-me.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Només un somni

Tot un joc

La bèstia no és morta