El Somni de Jacob

La vinya dels artistes. Autora Assumpció Mateu
            

Són aquestes banderes, les beneïdes dels beats
les que sempre esclafen l'harmonia de Gea.
Cal murs de formigó per blegar l'odi que creix,
per entre els nounats, pel terrabastall de trons,

Potser és una quimera, viure d'esperança.
Quan l'esperança és una paraula morta
en l'eterna espera dels mansuets traïts.
Són massa els creients enganyats per la fe
escrita amb la sang dels esclaus flagel·lats

Sí...! Vull escales per fugir, del món de la tortura.

Vull arribar als núvols entre els castells blancs
que es mouen per damunt de la tempesta obscura.
Fugir del botxí cec per l'ànsia del poder
amb l'afany de l'or que fondrà en l'avern.

Són aquestes banderes, aquests draps beneïts
la coartada perfecta. Soterrada violència
que els dóna llicència per trencar voluntats
amb la por inculcada i amb la febre del ferro.

Sí...! Fugir de la terra ardent on moren infants.

Fugir del dissortat jardí de les delícies.
Guillar dels camps arranats pels assassins d'anyells.
Escapar de la fúria que sacrifica innocents.
Eludir les doctrines que encoratgen covards.
Escapar de l'astuta èmfasi dels mots buits.

Tinc la gola ferida per les orelles sordes.
Els crits dels anorreats m'esclaten en l'oïda.
Sento en els narius la ferum dels cremats.
Les nàusees amargues m'enceten la boca.
Els plors del desconsol m'incendia el rostre.

Si...! Vull escales per fugir del llast que m'arrossega.

Esglaó rere esglaó moc un peu rere l'altre
amb la pesada càrrega dels ofegats al mar.
Amb la pell esgarrinxada pels filferros punyents
que perforen la carn del món que no és món.

On els torrents de llàgrimes ni esquerden els murs,
ni trenquen les fronteres per consolar els mansois.
On, ni tan sols, hi ha ponts per travessar els rius
d'aquosa aigua roja que rabent ve per la glera.

Sí...! Escales per fugir del jardí de les delícies.

Un jardí on els dracs de foc, sords a l'angoixa,
llencen els terratrèmols per dallar camps sembrats.
I la sang sempre la sang que s'escola entre els dits
d'aquell que prem el gallet per occir els humans.

Les perdurables nafres del lesionat m'esgoten,
les ferides del ferro em claven a la fusta.
I no puc avançar en la pujada rosta
per arribar al pare i sortir de les tenebres.

Sí...! Vull, ni que només fos, una de sola d'escala

Per pujar pel sender dels àngels de la llum
per dir prou, ja n'hi ha prou de l'escarni del foc.
Vull abraçar les veus del clam de l'esperança,
perquè el dolor és immens i em trenca el cor.
                                              
                                               afeliu 29/11/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Només un somni

Tot un joc