Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

NOVA

Imatge

Claudia per sempre més

Quan penso que d'ella només em resta el record, me'n faig creus. Tot i això, crec que res que passa es perd per sempre més, queda dins de l'univers. Què és la vida i la mort sinó la memòria submergida en l'espai temps? Que no formem part d'aquest cosmos tots plegats? No som sinó pols d'estrelles: matèria i energia d'un infinit que se'ns escapa a l'enteniment. Des que tinc ús de raó, havia viscut en un de tants edificis plens de gent de mirada indiferent en els quals pul·lulaven com autòmats, sense ànima, dins l'atmosfera emboirada d'aquell raval gris, brut i farcit de finestres, on el veïnat en l'obrir-les només veia finestres. Sí, aquell era un barri vell, dels que acostuma a haver-hi en totes les ciutats del món. No obstant això, m'hi trobava bé, cada matí baixava a buscar el pa a la fleca de la cantonada, hi anava joiós, podia tornar a veure la Clàudia, la noia de la pastissera. Era per mi, enmig de la grisor d'aquell món, com…

El Somni de Jacob

Imatge

La bèstia no és morta

Imatge
Atapeïda heura de fulles llampants, d'arrels insidioses. Per què furgues en les ferides d'una sang vessada?
És molt present el record de la fera que jau sota pedra. Pèrfida fura que vetlla en runa cremada on la pudor putrefacta perdura.
Preguen xirois els cadells de la bèstia. Ruflen goluts en les restes de fum mentre la pútrida biosfera resa al voraç déu catòlic, massa gras.
En la ferum de les corrupteles borden i borden, dia rere dia, any rere any, fins i tot segles, pels bordells on la pau és una faula.
Un cop i un altre clamen conjura al déu romà. Criden la croada amb l'ànsia de despertar el monstre que dorm sota la creu de picada pedra
Engorronits per la digestió sòpita, jeuen cofois. Vessen regalims de bava entre ullals a l'espera de la resurrecció en les estances fredes de la traïció.  
L'atapeïda pudor de la canilla plana entre els vius, ja per costum, com la feixuga calor de canícula
No guareixen les tòrpides nafres.

Només ens queda les enrarides llars

Canyissars de tardor

Imatge
He caminat per l'afrau d'un temps ja mort. Penya segats tortuosos s'han obert als senders de la memòria oblidada dels rius ferits. Torrents salvatges que trenquen la dura roca ferrenya de la joventut perduda.
Obscurs paranys, de l'ancestral barbàrie humana, han llimat la rebel·lia dels angulosos cantals rodolant per vessants rostes entre els pobles i les ciutats. Sords al dolor aliè
Només resten reflexes d'espurnes daurades en la riba del riu ferit. Calma rendida entre sinuosos meandres plens d'ocres canyissars dansant al vent de la marinada fosca
Colors sagnants del sol tènue de l'ocàs Massa ple d'ombres llargues que eclipsem l'horitzó fred d'aquosa presencia cercant la fi, en les eternes onades del mar, enmig de rèmores pètries ja mortes,

afeliu 16/10/2016

La dansa dels estornells

Imatge
Davant la llum de llevant, li tornava de la memòria un temps de pau i goig que enyorava. Era el jardí ple de sons i crits i rialles; ple de les olors dels carrers humits, dels camps de conreu i dels fums de les fàbriques; ple de la remor del vent que movia les fulles dels arbres de les avingudes de Reus; ple de les piuladisses d'ocells cercant parella que omplien la tofaferéstega dels arbres i els bancs desllorigats i bruts.          Un temps ple de les olors de les aules, dels llibres trencats, dels missatges d'amor en paper rebregat que volaven entre els pupitres; ple dels sabors de la terrassa del bar de la plaça, taules curullades de gots i ampolles amb els amics xarrupant un refresc entre xerrameca banal; ple de les esgarrinxades en la pell quan collien móres entre els esbarzers arrapats a les tanques de ferro del vell casalot; ple dels temors, a flor de pell, a la tossa dels fantasmes que sorgien d'entre finestres de vidres trencats i amb la por s'escapava unaabr…

Reflex d'incerteses

Imatge
Irreal món de les ànimes mortes sacrificades en néixer. Car tot és pols.                      Espill d'espai en l'univers virtual on l'infinit és una il·lusió banal.                                    Vanitat d'un déu que no és.
Oceà fosc, subtils dimensions caduques curull d'estels que fugen del raig de llum. Eteri joc dels vius dins l'esfera celeste. Calima de l'ocàs porpra que s'enfonsa                                    cercant la suor de les pors.
Ferits per xarxes de pues sagnem dolor en l'insondable espai dels esperits. Mostrem els ulls oberts,  amb la claror de la celístia, buscant per on cal fugir                                    per la sendera de l'atzar.
Obscura nit, fulgent reflex d'un engany. Tan sol són restes roents de matèria inerta, d'una imatge falsa que vibra llampant, en la latent negror d'un bosc de lluna nova,          plena de paranys.
La cruel resposta és el no-res, que ho engola tot, a la recerca d'un déu millor en un no…

Cops

Imatge

Sota l'Iris de ponent

Imatge
Assumpció Mateu
Pintora











Només em cal el teu esguard que guarda els pensaments d'un fabulós misteri de colors. Blanc i gris i foc eteri que embolcalla la terra isarda
Dansa subtil, oriflama de llevant a la recerca de l'art i les essències de les onades del mar. Confidències del verger clos pel maó asfixiant
Mots d'un silenci que esclata al vent Verda obaga on el drac vigila Els somnis d'una princesa d'orient.
Només em cal la claror de l'argila Que omple buits d'espai rogenc En la llunyana terra de ponent  

afeliu28/08/2016

ENCLUSA D'ART

Imatge

Il·logic

Imatge