LA BÈSTIA


No guareixen les tòrpides nafres.
El sol que neix en l'horitzó de fang
ens puny l'ànima i poc escalfa,
el vidre fumat escatima la llum,
el foc de calitja és farcit de sang.
L'olor de canilla que borda i borda.
omple l'aire tèrbol de ramats golafres,
de corrupció, de ferum fètida.
La bava els regalima pels ullals,
engorronits per la digestió sòpita,
dormen a l'aguait, en la freda espera

És present el record de la bèstia,
vetlla el son etern sota la runa
cremada de nacions torturades.
Jau en el cau de pedra, la pèrfida
mentre la pudor putrefacta perdura
dia rera dia, any rera any, segles.
Nefasta història, pau perduda

Atapeïda heura que furga capciosa
les ferides. Arreu arrels fonedisses
que xuclen àvides la sang vessada.
Preguen xirois un cop i un altre
al Déu cristià la croada armada
amb l'ànsia de despertar la fera
que jau per sempre més sota la creu


                                   A.Feliu 07/04/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Només un somni

Tot un joc