Sóc l'alè


Sóc el vent

que baixa de la serra

i brandeja els camps

reblert de tiges verdes.

 

Sóc aquell

que s'abraona per la ciutat dormida

quan l'albada, encara lívida,

lluu els primers rajos del sol ixent.

 

Sóc l'aire

que embolcalla el teu cos sinuós

amb la nuesa d'un bes,

i que ingràvid s'enlaira  

portant el perfum de la teva pell.

 

Sóc l'oreig

de la tarda que segueix

per l'arena les petjades

quan camines vora el mar.

 

Soc la brisa

que t'esbulla els cabells d'atzabeja,

que et fa riure i que t'omple d'alegria

quan em veus venir amb els braços oberts. 

 

Sóc la remor del ventijol

que et parla a cau d'orella d'un amor fidel

i tu confiada m'obres la ment

i m'expliques els teus secrets. 

 

Sóc el company etern

que t'omple els pulmons de l'alè

que et fa reviure quan caus en un deix.

 

Sóc el vent, que llisca lliure i suau

Aquell que t'acarona arreu,

Sòc el que viu amb tu i respira amb tu,

mentre les estacions s'esmunyen,

any rere any, en un desfilar etern

fins l'últim bleix.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Només un somni

Tot un joc