La tempesta

Guaita la lluentor del dia.
Lleva't dolçament, contempla la claror
l'albada et deixondirà amb la frescor.
Quin cel més blau. Quin sol ens il·lumina 
lleva't dolçament, obre els ulls, aimia.

Corriols d'aigua isarda
llisquen frisats, fugint del clos blanc.
Davallen i trontollen  pel pedregam
fins l'àrida coma. Mare que guarda
dins dels rocalls brusits la pastura verda.

Sons al matí, a la tarda,
de  fontanes fresques en el boscatge
a redós en l'arbreda pel brancatge.
Cants d'ocells i secrets que el bosc serva.
Tanta pau no pot durar, em fa basarda.
 
Tot és vida austera
prop dels serrats que encerclen la vall.
Viaranys de la plana, camins de margall,
pagesos trescant amb el magall la terra,
flaires pel vent de gent que s'hi aferra.

Arbres plens, atapeïts.
Quin bé de Déu, fruita sucosa, dolça.
Planes daurades, la verdor de l'horta,
les riberes ufanoses, camps bleïts,
bat de sol que ho deixa tot abaltit.
 
Xafogor àlgida, greu.
Dies de calitja que cauen com lloses
baf de miratges plens de les polsoses
partícules fecundes, de vida breu
que viatgen voleiant pertot arreu.
 
La riera s'esmuny ràpida
pel tàlveg, aigua clara i espitllada
que els torrents braus li han abocada.
S'escolta llunyana la remor plàcida.
Barbull d'una atmosfera càndida.
 
Còdols en la glera
companys de l'eterna melodia,
de la vida que vibra dia a dia
vora l'aigua, que s'amolla a la llera               
a l'esguard de les dríades de ribera.
 
Pollancres d'amples fulles,
com picarols dringant xirois amb l'oratge.
Brunzir d'abelles voleiant pel paratge.
Espiadimonis cercant l'àpat en les brolles.
Sabaters lliscant i surant per les tolles.
 
Espill fulgent, que matisa
un cel clar, regal d'harmoniós bleix
de pau, trencat pel xipolleig d'algun peix
que salta per fitar la claror que divisa
A buscar aquella llum que l'encisa.
 
Tot viu per les contrades.
Cauen les tiges pel fil de la dalla,
gent afanyada caramullen la palla.
Es mou la plana amb onades daurades
pel vent calent que baixa de les prades.
 
Tanta pau em fa basarda.
L'espant omple els cors amb un gran retruny.
Tothom clissa el cel per un mal averany.
Tothom prega per la calma trencada.
A tostemps tot s'arranja  per la tronada.
 
Ja surt l'esquitx en la cresta,
allà on la terra al cel encalça,
on  es perfila una  negra dansa.
Al capdamunt  de la volta celeste
on s'albira l'ombra de la tempesta.
 
Roina densa en l'atmosfera.
Baixa rabent del serrat a la plana
com una fina reixa que tot ho aplana.
Tot ho embolcalla, tot ho enreda,
a tot arreu arriba la gota freda.
 
Cauen fuent les ruixades
dels serrats a la plana pels xaragalls.
Bramula, eixorda l'aplec  de guirigalls.
Aigua a dojo pels barrancs i lleixes
omplen els corriols de sorolls i queixes.
 
Ball  enfollit de rauxa.
Ens encega la lluor de la volta grisa.
L'esclat dels espetecs ens fereix l'oïda.           
S'esberla la serra on cau la punxa.
Follia dels cels, focs de la disbauxa.
 
Oh! Poderosa natura.
El tro s'arrossega  i fimbra la plana.
Un ressò profund omple la solana.
S'esquerden parets,  s'obre fissura.
Trontollen teulades, tot es fractura.
 
Flaixos per la contrada.
Lluïssor de llamps, clarianes d'una negra
dansa de llums, d'ombres dins de la tenebra.  
Follia d'esperits que vaguen per l'aiguada
terra, ofegada per la creixent ruixada.
  
Carrers amb bassals d'aigua.
Sondrollen les cases, bramen els ases.
Garfullen les ribes, arreu esllavissades.
S'ensorra  el món, que fràgil, que exigua
vida, tan sols per l'aigua destruïda
 
La riera com una fera
bramula i eixorda la massa bruna.
Suren esverats  animals de pastura
Tot s'ho engola quan ja surt de mare
i arrenca de soca-rel l'arbreda.
 
Genets desfermats i lliures.
Enfollits esclafen amb ses peülles
vida i terra deixant sols les despulles.
Revenja clamada per les escriptures.
Apocalipsi farcida de tortures.
 
Esclafats per la roda
de la glànola, la fam, la mort i la guerra.
Calamarsada brutal que tot ho aterra.
Animals i gent s'esmunyen en la cova
veien astorats com tot els ho roba
 
Aixafats minsos mortals.
Només per una tronada esparverats,
dominats i pregant als déus, astorats.
Recança, temença pels diluvis letals.
Aclaparats pels terrabastalls brutals
 
Oh Déu! Tens closa l'oïda.
Per què ens prens els fruits a l'abast?
Per què, punyent, castigues amb l'aiguat?
Ens condemnes a la fam i la misèria
així rebentis malparit tu i la teva dèria.
  
A recer plegats dins del cau
sotjant com tot ho rebrega i arrasa,
i Ia plana daurada d'aigua negada.
Pluja, vent, calamarsada no hi ha pau,
tot ho aterra, ho malmet, com una allau
 
Oh! Aimia. Junyits per l'amor.
Res em detindrà si tu i jo anem plegats.
Encara que quedin els camps arrasats
I que la borrufada tot ho esguerra
arrencaré de nou la maleïda terra
 
Tornarà el cant dels ocells.
Tornarà a eixir de la llar el fum.
Tornarà de l'albada a brillar la llum.
Tornaran a brostar de nou les fulles.
Recollirem de la mort les despulles.
 
Guaita! Surt! Vine amb mi.
Sotja! Com es desferma la nuvolada.
Mira! Com ja es deslliga la tronada.
Clarianes que deixen lliure el raig diví.
Fita! Com surt, com torna l'arc de Sant Martí.
 
 
A.Feliu 17/07/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Només un somni

Tot un joc